La història d'en Llivan

(Adaptació del conte popular de Colòmbia)

En un país anomenat Colòmbia, prop de la serralada dels Andes, hi habitava una tribu indígena que portava moltíssims anys instal·lada en aquestes terres. Els seus membres eren persones senzilles que convivien pacíficament, fins que un dia, el grup dels joves es va reunir en assemblea i va prendre una terrible decisió: expulsar del poblat a tots els ancians!

Els arrogants nois van declarar que els ancians s'havien convertit en una nosa per al bon funcionament de la comunitat atès que ja no tenien força per a carregar els sacs de llavors i perquè els seus moviments s'havien tornat tan maldestres que necessitaven ajut fins i tot per a menjar o netejar-se. Per aquestes raons, van assegurar, es feia necessari expulsar-los per sempre.

Tan sols un noi bo i generós anomenat Llivan va creure que s'estava cometent una gran injustícia i es va rebel·lar contra els altres:

– Esteu bojos? Us heu begut l’enteniment?… No podem fer aquesta bestiesa! Els devem tot allò que som, tot allò que posseïm. Ells sempre ens han ajudat i ara som nosaltres els qui hem de cuidar-los amb amor i respecte.

Desgraciadament cap jove es va commoure i en Llivan va haver de contemplar horroritzat com els ancians eren obligats a abandonar les seves llars.

– Això és horrible! Ningú es mereix que els tractin així.

Quan els va veure allunyar-se del poble amb el cap cot, tot arrossegant els peus, va decidir que no podia quedar-se amb els braços plegats. Sense aturar-se a pensar, va arrencar a córrer, cames ajudeu-me, fins a aconseguir atrapar-los.

– Esperin, si us plau, esperin! Si m'ho permeten aniré amb vostès perquè se sentin més segurs i poder ajudar-los a cercar un indret ben adient per a viure-hi.

L’ancià de més edat va somriure i va acceptar la proposta en nom seu i el dels altres ancians.

– És clar que sí, Llivan. Tu ets un bon noi i no un canalla. Agraïm molt la teva companyia i tot l'ajut que ens puguis oferir.

– Oh no, no cal que em donin les gràcies! Sento que és el meu deure, però els asseguro, que ho faig de bon grat.

Llivan es va posar al capdavant i els va dirigir cap a una càlida i bonica vall tota envoltada de muntanyes. Van trigar diverses hores i va valer la pena.

– Aquest és el lloc triat per a muntar el nou poblat! La terra és fèrtil, ideal per a conrear. A més a més, està travessada per un riu on hi podrem pescar diàriament. No els sembla encertat?

El més ancià va reconèixer que l'elecció era excel·lent.

– Tens bon ull, Llivan. Certament és un paratge meravellós.

Llivan va respirar profundament i va omplir els seus pulmons d'aire pur.

– Doncs a què estem esperant?… Anem per feina!

Durant setmanes el noi va treballar a un ritme frenètic, tot construint cases de fang, fusta i palla al llarg del dia, i  tot fabricant estris de caça i pesca a la llum d’una foguera a la nit. Era l'únic que tenia força física per a fer les tasques més dures, tot i que els ancians, els quals posseïen la saviesa i l’experiència de tota una vida, també posaven el seu granet de sorra tot dirigint les obres.

Gràcies als bons consells dels ancians i al gran esforç d’en Llivan, l'objectiu de tenir un poblat, es va aconseguir abans de l'esperat. 

Mentrestant, a l'altra tribu, els joves van prendre el comandament i tot es va descontrolar, principalment perquè ignoraven com es feien les coses i no hi havia ancians als quals demanar consell. Això era molt greu, especialment si algú tenia alguna malatia, atès que els remeis basats en plantes medicinals sols els coneixien els avis i, al poblat, no en quedava cap . On abans hi havia pau i benestar, ara regnava el caos.

——–

Van passar uns anys i Llivan es va convertir en un adult sa i fort. La seva vida amb els ancians era feliç i només trobava a faltar una cosa: formar la seva pròpia família. Va ser per aquesta raó, que un dia va decidir expressar-los els seus sentiments.

– Benvolguts amics, saben que sóc molt feliç aquí, però la veritat és que també m'agradaria casar-me i tenir fills. El problema és que en aquest poblat no hi ha cap persona de la meva edat per a formar una família.  Atès que vostès són com els meus pares vull demanar-los permís per a anar al poble dels joves. Qui sap, potser allí pot conèixer alguna persona especial!

Qui sempre donava el vist-i-plau li va donar un copet a l'espatlla i va expressar la seva conformitat:

– Per descomptat que tens la nostra aprovació! Nosaltres t'adorem, però trobem normal que vulguis enamorar-te, casar-te i tenir fills. Camina, vés i cerca aquesta parella que tant desitges, però si us plau, tingues molta cura.

– Gràcies, moltes gràcies, els portaré en el meu cor!

Després de repartir un munt d'abraçades, Llivan va prendre rumb al seu antic llogaret. Era gairebé fosc quan va trepitjar la seva terra i no va poder evitar emocionar-se.

– Oh, quants anys sense veure el lloc on vaig néixer! Però… per què està tot tan brut i atrotinat? Sospito que aquí passa alguna cosa estranya!

Estava intentant comprendre què succeïa quan, en un tres i no res, se li van tirar damunt diversos homes que el van capturar i el van lligar a un arbre. El qui semblava el líder, li va cridar a cau d'orella:

– T'hem reconegut, Llivan… Com t'atreveixes a tornar?… Tu, que fa anys ens vas trair!

Llivan es va adonar que estava davant el grup que havia expulsat als ancians i va enrogir d'ira.

– Què jo us vaig trair?… Sou una colla de desvergonyits i covards! … Deixa'm anar ara mateix!

El cap del poblat va riure i va dir en to burleta:

– Uix, sí, creuràs que sóc tan ximple!… Ara manem nosaltres, i vés per on, ets el nostre presoner. A trenc d’alba, tindràs allò que et mereixes.

Dit això es van allunyar uns cinquanta metres i es van asseure en rotllana, a menjar i beure sense mesura. Tot aprofitant que estaven entretinguts i no li feien massa cas, Llivan va tractar d'alliberar-se, però les cordes estrenyien massa!

Quan era a punt de resignar-se, entre les ombres va aparèixer una dona d'ulls negres i cabell arrissat fins a la cintura que, sense fer soroll, es va acostar a ell i li va murmurar:

– Qui ets tu i aquests feixos lligat a un tronc?

Llivan també li va contestar força fluix.

– Em dic Llivan i vaig créixer en aquest poblat, però quan fa anys van fer fora els ancians vaig marxar amb ells. Avui he tornat a aquest indret que tant estimo, però així que he arribat, he estat capturat per aquesta gentussa que veus ací.

La noia va mirar de reüll al grup d'homes, temorosa que la descobrissin.

– Llivan… Llivan… Sí, clar, em recordo de tu. Bé, en realitat tothom en aquesta zona coneix la teva història.

– Ah, sí?… I digues-me, què tal van les coses a la tribu?

– Si et dic la veritat, va força malament, més aviat fatal! Aquestes persones no són bons i no tenen ni idea de governar. Per la seva culpa la gent és cada dia més pobra i ignorant.

– Van fer fora els ancians i, per acabar-la d’adobar, porten anys tot comportant-se com a tirans?… Ho sento, però no entenc que accepteu les seves normes… Hauríeu de revoltar-vos!

– No, no les acceptem, però sempre van armats i ningú s'atreveix a enfrontar-se a ells. No podem fer res més a aguantar!

– Perquè crec que ha arribat l'hora de posar fi a aquesta indecència! Si m'ajudes a escapar, ho solucionarem… T'ho prometo!

La dona va clavar els seus ulls en els de Llivan i va sentir que estava essent sincer. Sens dubtar-ho, va deslligar la corda que lligava les seves mans.

– Anem a la meva casa, allí estaràs segur!

Van marxar sigilosament i van arribar a una barraca petita i humil. Al costat de l'entrada, tombat en una hamaca polsosa, estava el seu germà petit.

– Benvolgut germanet, escolta'm amb atenció: el meu amic Llivan ens ajudarà a desfer-nos d'aquests dèspotes que tenen a tot el poble dominat, però necessitem la teva col·laboració.

– Això està bé, però… què és el que haig de fer?

Llivan tenia molt clars les passes a seguir.

– Si us plau, avisa a tots els veïns! Vull que vinguin aquí com més aviat millor!

– D'acord, no trigaré.

Minuts després, desenes de persones escoltaven el discurs de Llivan sota la pàl·lida llum de la lluna.

– Amics, aquest era un poble pròsper fins que un dia els joves es van fer amb el govern. Han passat els anys i mireu el resultat: sou més infeliços i viviu molt pitjor que abans.

Tots van assentir amb el cap tot reconeixent que el que deia era cert.

– Fer fora els ancians va ser una equivocació, però crec que encara hi ha solució. Farem que els governants es penedeixin! Per a això necessito que cadascun de vosaltres agafi una ortiga del camp.

No sabien que pretenia Llivan, però van obeir sense piular; després, es van anar a la recerca dels dictadors i els van trobar tirats al terra, profundament adormits. Llivan va donar l'ordre d'actuar.

– Estan roncant com a lleons… És la nostra oportunitat! Els despullarem i a esperar.

Els van llevar les robes en un tres i no res i van esperar uns minuts. Això va fer que el fred de la nit els despertés. Quan els individus van obrir els ulls es van trobar envoltats per més de cent persones amb cara amenaçadora i una ortiga a la mà. No tenien escapatòria!

Llavors, Llivan va alçar la veu:

– Fa anys vau cometre una injustícia tremenda amb la vostra gent gran, i per si això fos poc, heu arruïnat al vostre poble. Sou uns autèntics irresponsables! Si no voleu que freguem els vostres cossos amb ortigues, reconeixeu error i disculpeu-vos ara mateix.

Els homes es van mirar aterrits i ni hi van dubtar: es van posar de genolls i plorant com a nens van demanar perdó amb llàgrimes ben grosses. 

– A partir d'ara respectareu totes les persones per igual i treballareu en benefici de la comunitat fins que el poble torni a ser un lloc a vessar de prosperitat.

L'aplaudiment va ser unànime.

– Gràcies, moltes gràcies, amics, però ens manca allò que és el més important: que tornin els avis que un dia van haver d'abandonar la seva llar.

En Llivan va escoltar una altra ovació i va sentir que allò que havia dit i allò que havia fet era el correcte.

– Quan surti el sol aniré a buscar la nostra gent gran. Espero que, quan tornin, els tractin amb l'amor i el respecte que es mereixen.

Tres dies després, els avis i àvies van entrar al seu antic poble i van ser rebuts amb aplaudiments, abraçades i petons. El moment de felicitat col·lectiva que es va viure va ser únic i irrepetible.

Al cap i a la fi tot tornava a ser com abans!… Bé, tot exactament no, atès que, a en Llivan, les coses li van anar encara millor. Per unanimitat va ser triat governador del poble i, en arribar la primavera, es va casar amb la bella noia que l’havia ajudat a acabar amb la injustícia. Diu la història que van formar una família nombrosa i van ser feliços per sempre.